Les ones

Així com persisteixen els dies,
per tot endreçant amb blancs cortinatges
l’escenari breu dels vius,
les onades benignes haurien existit
si el repòs els fos possible;

sovint trontollen contra la roca,
busquen el tèrbol refugi que amuntega
l’espessor dels seus cabells i defugen,
com una ombra esquívola, la incertesa dels navegants.
L’abandó resta en aquelles indecises, de llom oliós,
atemorides com el descobriment de vint elefants blancs
al retorn del familiar morent.

Si allarguéssim la mà, veuríem endarrerir-se
aquells cors dements que defugen l’ajut
i proclamen grans retirades amb balanceig
de penjat.

L’indret renunciat deserta la dolçor;

I les meves dames ara s’arrosseguen al sortint
de l’arxipèlag; fent via amb els ofegats.

Vigília

Llum del sol, de Hammershoi

He oblidat l’embriagadesa dels dies plens.
Res no vull sinó contemplar l’home que
s’arreplega sota la immensa barba i plora l’hàbit del desconsol.

Oh, el meu petit salt cap a la mort es desa amb pany i clau i forrellat.
I el vers em pesa com la vigília d’aquell que té cura
del seu propi son.

I tant si l’abandó destrueix -amb quina facilitat!-
la presència continguda dels passos inquiets,
deixem esllanguir el silenci rere la façana
entenebrida, els petits testos i les petites flors
romanen distants als crits de la commoció.

Tanmateix, és segur que aquelles blasfemen
la ressort del sol que els neix a dins
i les fa ser plenes d’una feblesa dormida,
d’un estat d’esgarrifosa placidesa.

Ens preguntarem potser, si l’ànima no els és condemnable,
ja que mai no han après a fer-nos partícips
de llur terrible i inalterable existència.

Sobre la veritat i la bellesa de Txékhov

Pierre Bonnard

Recentment m’he preguntat si existeix realment aquesta veritat i aquesta bellesa de la que parla Txékhov i que crea un vincle entre els dos móns. D’allò que va ser i d’allò que és ara. No crec que es pugui arribar a establir una relació clara i concisa per molt que pretenguem trobar aquest nexe, aquesta possibilitat de salvació. Hem perdut el que seguia constant a les altres vides, aquelles que creien en l’agitació, en el que s’aboca del temps al repòs... els amants, els amants canvien! Probablement sigui el canvi de la sorpresa greu allò que es tem de la vida. Tanmateix, podré precisar la joventut? O només podré fer-ho com s’expliquen aquells dies tèrbols, d’intensa boirina? L’edat, l’edat segona que la mort canvia i que et fa desaparèixer sense màgia, sense encant.

Penso que els personatges de Txékhov haurien de rebel·lar-se més contra la ironia o el cinisme del narrador. Buscar el punt de contacte sense arribar a interferir totalment ni a acaparar l’atenció completa del lector. I en els retrobaments, desfer-se d’aquesta ànsia i aquests grans retrets que només són una mica de la vida que encara els tremola al damunt. Hem de deixar que continuï l’espera, la fera del desassossec que deixa enrere aquells poemes massa explícits com si els haguessis de llençar amb un nus lligats de mans i peus al mar d’hivern. Indefugible el desig de fugir i oferir l’ànima davant d’aquest animal que batega abatut, angoixat vora el trenc del camí. I la salvació aquella que, potser, no resideix en la veritat d’allò que transcendeix l'instant i deixa de ser.

.

Llegir, llegir, Txékhov, Rimbaud i Plath. Reescriure aquells poemes que m’han rebutjat com un àpat indigest, que m’han retornat com qui mastega carn i escup perquè és massa difícil d’empassar. Aquests breus apunts no poden finalitzar sense una cita traduïda de la Jeunesse de Rimbaud, la que m'hauria de pertànyer.

III

VINT ANYS

Les veus instructives exiliades... La ingenuïtat física
amargament ressecada... Adàgio. ¡Ah! l'egoisme infinit
de l'adolescència, l'optimisme estudiós; què ple de
flors era el món, aquest estiu! Els aires i les formes
morint... ¡Un cor, per a calmar la impotència i l'absència!
Un cor de verms de melodies nocturnes... En efecte:
els nervis avui salparan.

.

Arthur Rimbaud

Desencís

What is it but destruction?

S.P

Potser és hora de deixar veure una mica els ulls. I les paraules. I que tot sigui una mica com un esclat als llavis, al pit i al cor.

Abans potser, podia arribar a estremir les espatlles d’una simple riallada, i tremolar de la força de la seducció. Podia fer com aquella que caminava fent anar el paraigües balandrejant-lo amunt i avall, com tota un homenot. Com aquella que havia manllevat uns guants de cabritilla blancs amb els botons vorellats de negre i en duia un de posat i l’altre el fuetejava suaument com si espantés quelcom de molest. Que s’havia enganxat unes englantines d’or al coll de la camisa i a poc a poc s’anaven decantant i despenjant-se com fils d’aranya pel seu pit.

I tinc molta por- escric- de no poder allunyar mai ningú de la mort. Dels meus vint anys i del desig de no viure subjecte a res, ni a mi mateixa. Perquè havia patit aquell desencís estrany que només ateny als qui estrenyen l’existència, la quietud del somni que acostuma la desvetlla. I tal com m’adonava d’això també suposava que els somnis aquells, d’abans, ja no hi eren perquè tenir somnis implicava no viure’ls, perdre l’aire, la llibertat i aconseguir un vol indefinit. Ara només volia, assegurava, atendre el brogit vermell que deixaven anar els vergers. I passar inadvertida com passa un dia sense la blava sonoritat del cel. I despertar, despertar! Corejant el vol dels ocells, i l’hivern que deixaven enrere i deixen i deixen. Doncs, si és que no hi ha res on fer desaparèixer els nostres cants de mort, jo volia saber-ho.

Aquests dies llegeixo encisada els diaris de la Sylvia Plath. Quina és aquesta mena de fascinació que els diaris d’aquesta poeta exerceixen sobre mi? Seré jo capaç de suportar la corda del vers, lligada a l’arbre? Sembla que la concentració sigui mútua, el confort recíproc. I l’adoració que projecta tota aquesta intensitat de pensament és, en definitiva, inequívoca. No puc deixar de subscriure un dels paràgrafs que he subratllat.

“With me, the present is forever, and forever is always shifting, flowing, melting. This second is life. And when it is gone it is dead. But you can't start over with each new second. You have to judge by what is dead. It's like quicksand ... hopeless from the start. A story, a picture, can renew sensation a little, but not enough, not enough. Nothing is real except the present, and already, I feel the weight of centuries smothering me. Some girl a hundred years ago once lived as I do. And she is dead. I am the present, but I know I, too, will pass.”

Sylvia Plath

Passeig

M’ha estat barrada la llum;
als prats sobrevolen anemones que duen el dolor
com petites sangoneres enganxades al braç.

Les campanes dormen al seus vitralls tancats
i esclaten dins meu per a agafar el son
com vint plats trencats
el so trontolla, marca el temps d’un compàs
i somio versos com nervis cremats que extingeixen
l’impuls de la mà.

Ah! Ella vol l’inesperat dins el puny, que ressoni als artells
amb un batec estòlid i sord.
Ha creat al seu voltant bassals i tot d’insectes que suren
saciats i les potetes els pengen com fils descosits
a les mitges que duré demà.

Llambreja damunt els meus cabells un verd de falguera.
I sóc com un arbre que neix amb la corrent, ofegat.

Converses literàries

Katherine Mansfield

He acabat desconcertada el conte Preludi, de Katherine Mansfield. I què ho fa que just quan una de les protagonistes havia començat a desvelar el seu món interior tan tendre i subtil, sigui llavors quan les flors hagin desaparegut dels temps anteriors i ara s’amarrin els sentiments com vaixells desesperats a la badia, al port que és aquest conte, sigui llavors quan sense fer soroll, Mansfield abandona l’estança i ens retorna a la fosca? Ens fa entrega del relleu amb una tranquil·litat que desorienta i torba i ens atordeix com la mà que priva a temps una carícia aviciada. Amb aquest gest, no ens queda altra remei doncs - als lectors- que desesperar-nos girant les pàgines altres cop, buscant als marges de les ones negres el que se’ns ha escapat, suplicant damunt el silenci incorregible que diu governar la llei de la paraula escrita, pregar pel retorn i reclamar allò que els nostres pensaments àvids no desestimen.

On està la Linda? Encara vagareja pel jardí, amb el somriure inescrutable, contant els noms de les flors i l’hora de la mort que ha volgut llaçar amb dolçor damunt el seu rostre? On està la Kezia? Era ella qui somiava amb ocells, amb ànecs i plomalls blancs i suaus i llustrosos com els mantells de taula als qui la sang els fa caminar sense bec? On està la Lottie? Què se’n ha fet de la Beryl? Del seu encant, de la seva bellesa indiscreta, del vestit de setí blanc que va retallar i de les dues grans roselles vermelles que hi va afegir com les ondulacions pigades del seu cabell llarg.

Hi ha llibres que fan escriure. Tracen dins els pensaments tot un seguit de fils que s’entrelliguen entre ells com si fessis nusos als teus cabells, i llavors estàs perdut. Has de deixar la lectura, memoritzar d’una ullada la pàgina última i posar-te ràpidament a escriure. No és res més que una urgència, una mena de reclam que si no obté resposta et fa parar boja. Normalment els “autors que fan escriure”, per dir-ho d’alguna manera, són els que acostumo a llegir. S’esdevé que encara que sigui per arronsar els llavis i voler discutir-hi, s’esfilagarsen davant meu amb tot allò que jo voldria tenir... amb aquella seducció, amb aquella irreprimible estrebada se’m enduen i em descobreixen la veu. Katherine Mansfield és una d’aquestes autores, que aguditzen el reclam, la malaltia. Em trobo amb aquest afany inassolible de protagonitzar un episodi bell i arribar a formar part de tot allò que lluu davant meu, tan daurat i clar que no podria rebutjar-ho mai. Voldria vèncer la distància, viure com viuen les branques dels arbres que planen com un fris d’agulles i de fulles. Perbocar la lluentor del cel i deixar allò que oprimeix qui sóc, definitivament. Quin altre remei, doncs, que el d’escriure?

Mujeres que escriben y algo de viento

No hay árbol que el viento no haya sacudido...

Puede que el viento nos descubriera. Años atrás, un día de viento, pensé que parecía trazar un gracioso baile. Esta vez no fue así. Tenía un rápido andar, semejante, podría describirse, al de la noche transfigurada. Y fue al terminar el café con una magnífica poeta que sentí que la pregunta formulada por Dostoievski quedaba adormecida en mí, con voz temblorosa parecía querer velar por nosotras. ¿Nos salvará entonces la belleza?

Sé que hay días en los que la luz de otoño exige la muerte de alguna flor. Y yo me estremezco, apropiada entonces de esa naturaleza precisa del tiempo, enlazando el pensamiento con el canto nórdico de los durmientes. ¿Viste tú si arrancó el viento los rosales? Probablemente no existió esa flor, ahí, mas sí ese indescriptible momento de ensoñación que cubre la distancia. Que fuera poesía, libros o un entender de palabras resplandecientes alzándose sin mano ni pluma a las que atenerse.

Hoy la larga y recta hilera de árboles frente al balcón está alborotada, tienen las ramas caídas, las espaldas rotas. He escuchado. Y he trenzado esa luz como largos pensamientos.

Luego cerré los ojos y me acordé del elegante compás de unos versos, del devenir juzgante, de lo obscuro y lo infinito. Que fuera así, como la claridad demasiado impía, la laguna aquella y la imprevisible inquietud del momento. El andar del sueño viejo.

Cerré los ojos- y yo también- me acordé del viento.