Londres

Londres, Octubre 2009

Qui pogués viure entre els passos descoberts
de silencis que creixen com edificis torts,
com quan cauen les fulles des de l’altíssim
i les gavines adormen el riu mentre agafen el so
dels qui vindran.

Oh, si pogués veure la trobada fingida dels dos cels
al cantó més blau de la riba
he descobert, la llum queia com pedra dalt de tot
dels edificis blancs;

i de la pal·lidesa dels grocs neix la inconstància
dels significats com reflexes d’or vell
de ponts que estenen les ales d’ocell trencat...
i el cel que perdona l’atreviment; uns passos ràpids
que no són mai prou a temps
d’aprendre a volar.

Trobada

..

Qui aculli els nostres sons
com campanades lliures
als camps descoberts...
sabrà qui adormi als folls, molt lentament

perquè la dona dels ulls vells
s’envileix a poc a poc, amb un gest tristíssim
i poruc.

Els llavis s’enfonsen, les pupiles somiegen
els vermells i verds trencats
del sol, descalç.

I la veu empeny el cos, inflat de plor;
I tenir por de mirar endins, aquest dolor
perquè ens ha perdut la mort.

..

Ombres

Carson McCullers

Els dies s’allarguen i el sol adquireix una multiplicitat gairebé miraculosa. L’ombra es desprèn dels arbres com un desig inacabat, i repetim la mateixa monodia a falta d’un bon paper per a interpretar. Frankie Addams, de la Carson McCullers és un llibre bell i força dolorós. La Frankie sedueix als lectors, és com si despertéssim amb el somni davant nostre, encerat i brillant. No és pàl·lid ni grotesc i està arreu com el mateix blau del cel. La pàgina tremola, ella du la bellesa al món, una mica com aquells insectes que mai no deixen en pau les flors. Voldria que també em voltessin a mi, i donessin a les plantes una mica del meu dolor. I és com aquella sensació de voler pertànyer a tot, i tot són ombres perquè la llum neix fora de casa. Sents els pensaments dels altres com espurnes que s’encenen i acaben per morir amb un únic encert, un petitíssim esclat de llum. Qui és capaç de descriure amb facilitat la realitat? De traduir un primer moment d’esplendor i deixar contents els sentiments que ballen indecisos pel cap? Ni el millor dels poetes seria capaç de respectar la decisió que prenen els arbres quan creixen amb les branques arrapades a una paret, com si volguessin evitar l’ombra del plany.

Arbres i més arbres... el balcó només em permet aquest pensament, ni contemplar la distància sinistra de les paraules, aquell petit respir quan pronuncies un vers, com fer-hi créixer l’aire? Quan arribarà aquell tall net i vibrant, que les alçarà d’allà on són? Nosaltres, que hem escombrat l’hivern als carrers i pactem amb democràcia el decret de les estacions. I diem, diem alçant el braç i obrint el cor: no deixarem créixer encara les flors fins que no s’hagin enlairat els cignes...

M. Willard

Els seus llavis cantaven una cançó trista i silenciosa.

La M. Willard tenia ganes d’enlluernar-la, d’enlluernar-la com si fos un escorpí o una serp que pogués estendre als seus braços. Es va repenjar al balcó i va escoltar-se el gest. Últimament havia adquirit aquella costum tan pretensiosa, com els qui s’escolten la veu quan parlen. I ara se sentia tremolar els dits, ara vivia perquè havia comprès allò que la feia tornar feble i ominosa. Un sentiment estrany s’instal·lava i li alleugeria el pes talment com l’endemà traspassa l’avui i l’ofega. M. sabia que hi havia dies que quedaven per sempre així, invàlids, ofegats.

La M. Willard mirava aquell matí d’estiu les ombres que creixien amb una lentitud somiosa per tota la casa. Seria capaç de reprendre la història? Feia un temps havia començat a escriure-la, en aquella altra casa, només havia escrit unes vint o trenta pàgines però realment era una història bonica. Llavors, aquell dia, un dels seus personatges havia mort. La vida s’enduia tota allò que M. havia intentat salvar. Perquè M. es va adonar que amb la història havia intentat salvar aquell personatge de la mort, sabia que havia escrit amb aquell pressentiment de mort tota la història, però l’havia volgut obviar. I ara la mort havia deixat de ser un pressentiment. L’escriptura resultava buida, llegir aquelles pàgines desordenades i a mà li resultava insuportable, com un acudit grotesc. Després va arribar el moment d’intentar desaparèixer, de la mateixa manera que el seu personatge havia fet. Però la M. Willard va sacsejar el cap fent fora aquell record, es va encongir encara més i va cloure fortament els punys.

El sol s’havia projectat totalment per la finestra i l’habitació feia una olor com de goma cremada, de pols o de tancat. Hi havia tot de bosses amb roba vella, per a donar, i li semblava que la roba s’empetitia talment com els anys que deixava enrere. Era una sensació absent, va pensar M., de desús. Era com si no hi hagués de tornar a entrar mai més.

London calling

Tot i això, comencem a escriure parlant del temps. I de la calor, que entorpeix qualsevol de les preocupacions. Qui sap si ens alleugereix el solstici, una bonica proposta de suïcidi i de cignes que submergeixen l’encant vora les pedres. Lliurar-nos de la desgràcia? Cavalcant aquests pobres cignes sobre el paisatge que es desperta com una caiguda vora una caiguda d’hores que morir no saben. Potser trobaríem a l’incís de la roca aquell vaixell que va naufragar de cara el vent i voldríem apropiar-nos dels qui l’han descrit, i dibuixat, dels que l’han pres com un cos vell i blanc, decrèpit i avergonyit. I nosaltres pensaríem què fràgil aquest vaixell i les fulles que encara no ombregen els arbres i tot plegat, però si ens preguntessin per la mort, llavors només podríem assentir i envellir damunt el silenci d’un sol prec.

La universitat i els estudis de música (dels que per fi m’he graduat!) m’han deixat ben esgotada així que aquest estiu retornaré a les belles i antigues coneixences (Virginia Woolf) i establiré un lligam fort amb l’encant de les noves (Carson McCullers). Escriuré poemes i poemes i contes, potser un petit viatget amb mes amis i després prepararé la maleta per al curs següent a Londres. Sí! Vuit mesos a la ciutat en un conveni d’Erasmus que no penso desaprofitar. -l’amiga poeta ja és lluny d’aquí a hores d’ara i no ens veurem fins d’aquí a una pila de mesos però espero que segueixi una mica el bloc i escrigui també molts poemes.- I penso en aquells escriptors i en aquelles poetes que varen viure a la ciutat, en els cercles literaris i els barris amb encant i tot tant i massa idealitzat... però m’és ben igual. Si res no surt malament, i no m’enredo amb el tema de l’allotjament d’aquí dos mesos hauré deixat Barcelona. I fugiré cap a les meves impossibilitats. I fugir cap a no se sap on. Potser tornar-me a trobar.

Les ones

Així com persisteixen els dies,
per tot endreçant amb blancs cortinatges
l’escenari breu dels vius,
les onades benignes haurien existit
si el repòs els fos possible;

sovint trontollen contra la roca,
busquen el tèrbol refugi que amuntega
l’espessor dels seus cabells i defugen,
com una ombra esquívola, la incertesa dels navegants.
L’abandó resta en aquelles indecises, de llom oliós,
atemorides com el descobriment de vint elefants blancs
al retorn del familiar morent.

Si allarguéssim la mà, veuríem endarrerir-se
aquells cors dements que defugen l’ajut
i proclamen grans retirades amb balanceig
de penjat.

L’indret renunciat deserta la dolçor;

I les meves dames ara s’arrosseguen al sortint
de l’arxipèlag; fent via amb els ofegats.

Vigília

Llum del sol, de Hammershoi

He oblidat l’embriagadesa dels dies plens.
Res no vull sinó contemplar l’home que
s’arreplega sota la immensa barba i plora l’hàbit del desconsol.

Oh, el meu petit salt cap a la mort es desa amb pany i clau i forrellat.
I el vers em pesa com la vigília d’aquell que té cura
del seu propi son.

I tant si l’abandó destrueix -amb quina facilitat!-
la presència continguda dels passos inquiets,
deixem esllanguir el silenci rere la façana
entenebrida, els petits testos i les petites flors
romanen distants als crits de la commoció.

Tanmateix, és segur que aquelles blasfemen
la ressort del sol que els neix a dins
i les fa ser plenes d’una feblesa dormida,
d’un estat d’esgarrifosa placidesa.

Ens preguntarem potser, si l’ànima no els és condemnable,
ja que mai no han après a fer-nos partícips
de llur terrible i inalterable existència.