Morning passages

Avui he vist un home que caminava amb un gran ram de roses cap per avall. S’ha dirigit cap a les escombraries, i l’ha llençat ràpid. Quan ho he vist m’han vingut unes ganes boges de cridar-li: no llenci les flors home, no les llenci. Però només me l’he mirat i ell ha passat just pel meu costat i en aquell moment m’hagués agradat somriure, com la protagonista d’un dels meus contes, però no, tampoc ho fet.

Li explico a un company que sempre que veig flors amuntegades o tot de rams junts, violetes, tulipes, lilàs només puc pensar en les paraules de la mare que un dia em va dir: no sé per a què volem tantes flors, això és perquè hi ha massa mort, en aquesta casa. És com si no me’n pogués oblidar, de tot el que diu. Massa mort. I jo li havia dit un dia, perquè no tenim flors, mare? Perquè hem de consentir els roures i les fulles escarpades dels pinars, la seriosa ombra del taronger i el simple i trist únic roser? Però ella semblava com si no m’hagués sentit, s’havia girat al jardí i semblava gaudir de tot el que veia, extasiar-se en el plaer de la contemplació d’allò que de sobte deixar d’esdevenir real, tangible.

Somort.

No ho podies escriure, no ho podies pintar, desapareixia intocable al mateix temps que s’adaptava al paisatge vívidament.

Ara em venen ganes d’explicar que l’altre dia casi em vaig tornar boja intentant trobar la ploma. Ja m’han desaparegut unes quantes plomes, però aquesta era la meva preferida. Perquè fa més de sis anys que la tinc, perquè escric ràpid i molt fins que la mà em fa mal. A prop de la finestra. I m’agrada com la meva mà agafa la ploma, el gest. Doncs la vaig perdre i no la trobava, vaig regirar-ho tot, no hi havia ningú a casa i jo no podia més i vaig plorar tant que els ulls se’m van tornar de color verd, d’un verd molt bonic. Vaig començar a cridar algú l’ha vist, algú ha vist la meva ploma? Sinó no puc escriure. I vaig tenir tanta por com no n’havia tingut llavors. I arrapada a les cortines va ser com si una sensació de desemparament em travessés com un tret. Però si jo només volia escriure, i em vaig posar a plorar. No era per tant i ho sé i ara miro d’oblidar-ho, ara que ja l’he trobat. Perquè diuen que això s'oblida fàcil, que no cal pensar-hi més, que la histèria t'avassalli de sobte i et caigui al damunt.

I recordo haver jugat amb aquelles cortines, haver donat voltes i voltes i encara més voltes fins que m’havien caigut al damunt.

I què? Si ha llançat les roses, em diu una veueta, tu no pots fer-hi res.

I tinc molta feina i treballs però arrel d’un comentari al blog he pensat, si no dius alguna cosa ara ja no ho faràs d’aquí molt de temps. És per això que m’hi he posat i he escrit aquestes quatre ratlles molt molt desordenades, ho sé.

Sempre, sempre mar endins

Spring, de Vanessa Bell

No em puc estar de recordar versos quan camino, quan escric, com el vol del corb que davalla cap al secret de l’onada, o les aigües tranquil·les que estimen llargament i em criden i diuen: Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord...

Fa uns dies una amiga de la universitat em va dir que al veure’m li havia tornat un vers al cap del mateix poeta, i va murmurar: sempre, sempre mar endins. Sempre, sempre mar endins. Aquelles paraules que s’havien escapat dels seus llavis, i que ara jo mastegava a poc a poc. Com una tombarella que no acaba de saber donar la volta. Amb aquest sol que avui torna, carregat d’ocells i la fortor groga de les abelles, els punxons de mosquits escampats. Carxofes i cogombres vermelles. Flors. Les ferides magres que son com la carn podrida, monstres foradats amb espines.

No sé ben bé el motiu però ara recordo el restaurant aquell on vaig anar no fa gaire. Les taules eres rodones i les estovalles molt blanques i netes. Era sorprenent veure que no hi havia cap molla de pa, cap taca estesa de vi que pogués tenyir de rosa el blanc. Res. Les cadires tenien el respatller alt, tres barres de fusta, coixins brodats amb flors grogues. Tot era preciós, els vals, les llums de cristall lluminoses i tranquil·les. Era un d’aquells restaurants que t’omplen la copa, que fins i tot quan et mulles els llavis només ja corren a posar-te més vi. A mi em va fer molta gràcia, i vaig dir sense pensar-m’hi gaire que jo amb un servei com aquell acabaria aviat beguda. I sorprenentment els cambrers ja no van voler tornar a omplir-me la copa i per molt que insistís només somreien burletes. A la taula la gent tampoc em va voler ajudar gaire, i ja començava a tenir el cap emboirat del vi blanc, no em pensava que m’alterés gaire. Vaig començar a riure, a riure perquè era això la resposta a tot plegat. S’havia de riure. Era en aquell moment una d’aquelles persones que han perdut la realitat i la fan rodolar d’un cantó a un altre. Estúpidament. No havia vigilat prou, era tan fàcil, perdre el nord d’aquella manera, tan deliciós.

Però aquí escric i em torno càlida boja i despentinada, no vull deixar-me veure, amb aquestes parpelles grosses i abaltides, amb un cantar fluixet, el somriure esvalotat i distret i les galtes suaus i la mirada irreflexiva.

El sol m’ha pintat els cabells de vermell i les roselles s’arrepleguen fora la tanca. Ara recordo a la nit com les papallones no deixen de topar amb els porticons de la finestra i s’hi queden enganxades. A vegades fins i tot moren a les meves mans, s’arrosseguen frenèticament com els ullets estrets d’un ratolí espantat.

Tu que escoltes el plor de la sal

Renée Vivien

Haig de dir com a breu explicació que els dos poemes que he escrit estan dedicats a la poeta Renée Vivien (pseudònim de Pauline Mary Tarn) que diria que em va presentar Maria Mercè Marçal en el llibre La passió segons Renée Vivien. Aquest llibre em va captivar totalment, va ser com una entrega emocional molt viva, molt forta. Jo fins llavors només coneixia la poètica de Marçal (un gran plaer, s'ha de dir) ara em sorprenia, m'empenyia a quedar admirada d'aquella prosa tan acurada, lírica i d'unes imatges que em ballaven al cap hores després d'haver tancat el llibre. No ho sé descriure molt bé, el cas és que vaig buscar informació d'aquella poeta francesa del segle XIX anomenada Renée Vivien que deia ser la encarnació de Safo.

Vaig trobar una selecció dels diversos poemaris publicada recentment en castellà (per ediciones Igitur, en català res de res, és una vergonya!) però té la part positiva ja que el poema en francès també hi és sota mateix. Jo sempre m'emociono quan compro llibres, em va passar amb Sóc vertical de Sylvia Plath, amb Diarios íntimos de Baudelaire (que no trobava enlloc), i just fa dos dies amb Agonia de llum, un volum de poesia inèdita de Rodoreda que trobo una meravella, preciós. El cas és que em vaig endinsar en la lectura dels poemes de Vivien, i puc dir que sedueixen, tant si ets home com dona, insisteixo que és indiferent, els versos se't enduen, se't enduen... et desvetlla, t'embelleix i en ocasions t'asfixia. Quan diu:

De la nuit chaotique un cri d'horreurs'exhale.

Venez, nous errerons tous trois sous la rafale...
o
Comme toi, Dante, épris d'une douleur hautaine,
je suis une exilée au coeur de haine.

Aquí sota estan els meus poemes per a Renée (i en certa manera també a Marçal):


Petit preludi

Germana,
tu que escoltes el plor de la sal
tu que com jo, filla de la mar, de la poesia
tanques la tardor amb un bes vermell, amant meva
teva amiga. Que tota dona a tu et desitja
damunt el pont, al pelatge d'estiu, distant,
amb el dolç dol fugitiu del migdia. Cerca
dues lleones vora l'estany, la valquíria,
que si bé naixies amb la ploma a la mà,
no hi ha més absència que la que el teu rostre acull,
blanquinós idili, avivada en mi la carícia.


Aquest hivern

De quins llavis la neu s’espolsarà el fred?
De quin neguit vermell, de quin plec amansit?
De quina espina en farà gemec, no saps pas de quina?

T’he vist les flors, hivern, amagades
en perfil ben al fons que les tenies!
Ah, si desfilaven pels racons de l’ennegrida...
però bé que les amants et temen
l’amarga tornada, l’atzur dels pensaments,
has marcit maleït, el pols de tan bella melodia!

No voldràs conèixer intrús, el murmuri
greu de la meva ira, l’ estranya música fidel
que en mi exalta l’orgull de presa fallida.

Lliure i tremolós els meus dits et recorden,
llarg i gens estimat ets l’ocell que
cau de l’arbre i als meus braços reposa,
dolorós i cec com el descuit d’un vals.

Entre el sol y las nubes con agua

Joana tiene siete años y me pidió el otro día que la dibujara. Yo dibujé una niñita con el pelo rizado y rubio, con unos rizos pequeños y asustadizos. Ella me dio lápiz rojo para que le pintara las mejillas y un sol muy grande con pequeños soles dentro de color naranja. Quiero estar al lado del sol, me dijo. Pero no sólo quería sol, también me pidió dos nubes azules y gordas que pestañearan pequeñas gotas de agua. Estuvimos toda la tarde dibujando, y después le puse música y quiso bailar.

Yo quiero que Joana crezca siempre con esas nubes, con ese sol, que dibuje la bicicleta negra roja y que pinte flores y las llegue a amar tanto como yo. Quiero decirle que no se vaya nunca del mar, y que admire esa melancolía pero que no la deje crecer demasiado, porque entonces te estropea la mirada y el color. Hay que dejar la tristeza distraída y lánguida, jugar con ella un poco como con los anzuelos del pescador. Quiero que alguien se asombre de su belleza como ella se asombra tan temprano del mar, ese mar... dejar estremecer la orilla, dejarla morir sin llegar a ella, y después los ojos que tan rápido se cierran.

Tienes que reírte siempre así, con el rostro inquieto, irritar-te en el descuido, fingir que sabes cuándo está amaneciendo. La melodía que yo voy perdiendo llévala contigo siempre, si no resbala en el vidrio, y en el párpado y en la frente si sueñas sueñas con esa devastación. El esqueleto del canto se acumula trémulo en el invernadero, ya nadie sabe qué es ese recelo que sientes, ese alarde de ensoñación. Casi todos los días, ando detenida en las tardes y no se puede gritar, y te empuja suavemente, ya nada en el intérvalo de la juventud que ha practicado la curva. Vibra y vibra en el patio de robles y naranjos y las rosas con el duelo, con la dulzura que asciende rápida sin llanto para no escuchar lo que escribo.
Joana oh yo querría haber nacido como tú, entre el sol y las nubes, no saber del miedo y de la soledad, entender la pasión. Sé que no acudirá en ti la locura ni la herida del árbol que reduce la luz. Y ahora vuelvo y canto y me olvido como harás tu, que una vez tuve pájaros que aterrizaban justo en la palma de mis manos.

Blau, blau, blau

és el color que porto, és el color que tinc

És quan el cel guanya el color blau monstruós, és el blau dels elefants de les illes, és un color blau infectat de mosquits, de la tristesa infecunda de l'hora baixa.

La llum del menjador, llavors, es torna estrident. Deixa't estimar, diu, però és mentida, no vol estimar-te només vol ofegar-te. Fer-te encara més infeliç. Les papallones podrien vindre, les de nit, les de les ales de vella tan grosses que et tapen i et protegeixen de tot i només pot passar així. Les ombres tenen un perfil estilitzat ben bonic, em pregunto com deu ser la meva ombra amb aquesta llum. Estarà plena de taques petites i s'hi faran forats, hi vindran les mosques i ja no marxaran.

Al pom de la porta hi havia penjada una flor de color groc, no recordo quan la vaig penjar, ni si vaig ser jo qui ho va fer. Era de paper de seda i molt delicada, es podia trencar molt fàcilment. Ha caigut i no l'he pogut veure, la meva flor petita... la meva flor de paper de seda no hi és i jo no l'he pogut veure. Quan queia, com es trencava i qui se l'enduia.

- Vull esperar fins demà-

- Fins demà què?

- A que neixin les flors, a veure si demà ho fan (al pom de totes les portes)... si no... no ho sé. S'ha d'esperar.

Abraça'm ben fort i dona'm petons, totes les nits per a que pugui dormir. Per a que ningú em prengui el son i se'l endugui lluny de mi, a un lloc on jo no hi pugui arribar.

I diuen diuen, aquella gent, que em posi a riure i sigui divertida com sempre, i els expliqui les històries de les flors, dels arbres, la del cel que es va quedar amb un blanc que espanta d'estar tan a prop del mar... mai les sabran entendre. Després algú em pren l'ampolla de vi. I jo miro de recordar qui ho va fer però no puc.

Com una taca d'aquarel·la

-andrew kawasaki-

Quan arriba la pasqua a la mare li encanta comprar pollets grocs, aquests que son petits i suaus, amb les potes i el bec vermell. En compra molts i no se’n cansa, i després al llarg de l’any en van sortint de tot arreu i d’on menys t’ho esperes. És una mica com la bogeria dels llaços, a l’hivern. Aquesta setmana és quan més n’he trobat, un amagat sota la torradora, dos encabits al costat de les cebes, travats a la xarxa de les patates... no s’acaben mai.

A mi de petita m’agradaven molt aquests pollets, recordo una fotografia on tinc als braços un cistell ben ple. Diu la mare que ara costa molt de trobar-ne, que ara els fan més grans i més lletjos. És per això que quan els troba en compra molts i em truca a vegades per dir-m’ho amb aquella alegria desmesurada. L’altre dia però, vaig passar per un d’aquests aparadors i els vaig veure enganxats a una mona, amb els becs oberts, els ulls empetitits i negres, les nines enfonsades al groc em van fer molta pena. Entre els pollets hi havia plomes d’aquestes que es posen, de colors molt vius: taronja, vermell, verd de lloro... i jo no podia deixar de mirar-los, cada gest, cada bec em semblava més espantós, una cosa com de mal gust. No podia entendre com és que ho posaven a la venda, pobre criatures... i cada vegada que hi penso em poso més trista.

Després vaig veure els que son una mica més grossos que ara fan, i sí que és veritat que son més lletjos però no fan tanta pena com els altres, no criden tan fort, aquests sí que els podria tindre perduts i dispersos per la casa, o enganxats potser als papers dels ous de xocolata. Tenen la nina de l’ull més grossa i negre, i no son tan suaus.

Avui quan he vist la mare l’he trobada més maca que mai, encara que dubto que sigui només pels pollets i aquestes dèries, els ulls ja no els tenia cansats, li brillaven i després la pell de les galtes era molt fina. Li he donat un petó ràpid després de veure-la somriure tan alegrement. Li he dit que quan fos més gran m’agradaria tindre la pell com ella la té, i tan i tan maca. Després m’he recordat d’un poema que vaig escriure fa temps, i he decidit penjar-lo... és poqueta cosa, un dels meus capricis, però m’agrada llegir-lo i em sento millor.

Vull el teu cos adormit, i blanc

i gris

gronxant clarobscurs damunt la fosca.

com quan cau la neu

sóc bategant d’un sol color,

avui les llums abriven a la inversa

i el ponent descansa sota groc

vermell sobre vermell

i arbres nus de benvinguda terra.

bardissa que als meus cabells

s’entortolliga, i branques d’ocells

esgarriant-me la pell.

un bocí de pell aquí

un bocí de pell allà

pinta pinta als palmells de la mà

tot un bosc de seda teva.

Com una taca d’aquarel·la

al meu vestit d’hivern.

Un tija de flor vellutada,

rossegant-me la blancor

fins a deixar-me cega.

O un quadrat perfecte,

net i buit just al marc

de la finestra.

Com la mare a la fotografia

d’estiu.

Què plàcid el sedant,

el caprici, la glòria d’anar-se

llepant les ferides

suau i lenta,com els gats.

Estesa al camp de les flors

desfeta i nua reposo l’ànima,

i s’excita el cel tan enllà,

i crescuda al capdamunt del prat,

sóc llavors encara més bella.

Dies de tristesa

He tingut uns dies de tristesa, m’acapara amb massa força, amb una mena de neguit que esquincen els anys. La felicitat no és per a mi, és pels dies sense nom...

Hauria preferit que m’haguessin dit que jo no podia ser escriptora, que ho dones tot i llavors res, res. Et diuen, no cridis, i les dents es masteguen a poc a poc amb gust de carn cremada.Et diuen, tens el dolor de la profunditat del gorg, de la gavina atropellada, de les roderes d’un cotxe, dels dits marcats al forat dels ulls. I les fulles d’afaitar que escups amb aquella llum com de saliva, la llum de la caiguda.

Aquests son els meus ulls, aquests ulls d’aigua que casi no es veuen, de tan pàl·lids, de la mel regorjada, de la pupil·la que penja d’un somrís. Aquests ulls son els meus i no els puc perdre.

He començat una història, d’algú que no se sap qui és, s’ha de tenir en compte que l’he escrit perquè aquests temps, encara que faci mal és la única cosa que sé fer. He copiat un fragment aquí baix.

Tinc una casa molt a prop del mar. Les gavines s’adormen damunt la teulada a l’hivern, i fan remolins grans amb una mica de sol, tot d’un color blanc que espanta. M’agrada passejar amb aquells xiscles estridents, com si fossin d’aigua salada. Una vegada, jo també, fa temps, vaig cridar com aquelles gavines. Abaronant-me a la carn, a la bogeria sencera, aquella que no es pot mastegar i que et queda sempre a les dents com un àpat indigest, estrany i familiar.

Tens una casa prou maca, em diu la gent. La tanca, el reixat de fusta, aquella porteta que en Marc et va construir, picant tot el dia amb claus, martells, i després la capa amable de pintura verda. Després també estan les finestres que guarden la pols dels matins amb els llavis enfora, els vidres finíssims i brillants. Al començament hi havia tanta llum, hi ha massa llum això no és per a nosaltres, jo li deia a en Marc. I va deixar que comprés unes cortines que m’agradessin, de fil de randa, amb un acabat de flors blanques als cantons. En Marc em va construir la taula per escriure que jo li havia demanat, i li va quedar prou bonica. La va pintar amb vermell, un castany fluix i suat, però poques vegades escrivia allà. Amb aquella casa era com si no pogués escriure, no em sortia res, tampoc escrivia quan en Marc em deixava un pom de lilàs dins el gerro de la tauleta.

Les flors... no eren gaire per a mi, eren més per la casa. No me l’estimava molt, al començament, perquè estava plena de gats que la voltaven enfilant-se per la tanca i vinga a miolar, doncs per molt que els espantessis no callaven. A en Marc tampoc li feien gaire gràcia, jo sortia i provava de fer-los fora cridant xuu, xuu, i fent molinet amb els braços. Però això em feia riure i no parava, i en Marc treia el cap per la porta i deia: Camille, que així no es pot viure, que un dia d’aquests hem de cridar algú perquè ens els tregui fora. I és ben curiós, ara que no hi ha en Marc ja no venen els gats, em sembla que jo no els agrado gaire. Em semblen que volien en Marc.

No és un fet, però, que m’importés gaire, aquella casa plena de gats. Si haguéssim tingut un jardí, potser, però no hi feia res. Potser si haguéssim tingut un jardí els gats s’haguessin menjat les flors, però només teníem herbotes enfiladisses que topaven per les escletxes i quan ho feien s’hi quedaven a gust ja, per sempre. Fa uns dies un noi va venir a casa meva amb un gat en braços i jo em vaig dur un ensurt quan el vaig veure esperant davant la porta sense dir res. Al cap d’uns segons de fitar-me em va preguntar amb veu fineta que si se’l podia quedar. El gat era petit, com un borrissol blanc i suau, tenia les potetes plegades endins i feia un miolar fluixet d’aquells que mai et pots treure de sobre i pugen ràpids amb la petita matinada. El nen no semblava gens espantat, tenia bona planta i m’examinava fixament amb una d’aquelles mirades serioses i netes que mai he deixat de trobar admirables. Jo li vaig dir que m’era igual, que no eren pas meus, aquells gats.

- Però és que volia preguntar-li si li feia res, ha de saber me’ls estimo molt, els gats- em va

insistir.

- Fes el que vulguis et dic, no venen molt per aquí, només alguns, per la nit... els sento algunes nits només. Però ja no tornen - vaig contestar-li cansada.

I el nen em va dir gràcies i va marxar ben content amb el gat encara en braços. Ja fa dies d’això, però no em puc treure la imatge d’aquell nen i el gat.